Francisco Moliner i Nicolás
(València, Espanya, 1851 - Madrid, 1915) va ser un metge, catedràtic i polític espanyol.
L'any 1895 Francisco Moliner va ser nomenat president de l'Ateneu Científic i Literari de València, encarregant-se de la inauguració del curs amb el treball Aspecte social de la Tuberculosi.
En 1897 va ser un any molt conflictiu per a Moliner. Al vespre de l'1 de novembre va circular per la ciutat de València la notícia que el riu Túria s'havia desbordat. Afortunadament, aquesta avinguda no va afectar el nucli urbà de la ciutat històrica. El temps va seguir encapotat en els dies successius, amb pluges contínues, que el dia 10 van ocasionar una crescuda impressionant del cabal del Túria, que va tornar a desbordar-se a les set del matí de forma inusitada, inundant especialment els barris de Marchalenes, Zaidia, Grau, Natzaret i Cabanyal, on l'aigua va arribar a aconseguir tres metres d'altura. Va caldre lamentar desgràcies personals i múltiples pèrdues materials.
Totes les entitats culturals i associacions de València es van aprestar a organitzar actes que tenien com a finalitat l'ajuda als damnificats, i entre estàs es va mobilitzar l'Ateneu Científic, el president del qual era llavors Francisco Moliner. L'1 de desembre de 1898 sent president Moliner de la Comissió Provincial de la Creu Roja de València, va exposar en el Saló del Tron del Palau Arquebisbal, davant una comissió que havia de regir-lo, el seu gran projecte de creació d'un sanatori en la Cartoixa exclaustrada de Porta-Coeli, que havia d'acollir als soldats malalts que estaven sent repatriats a la península després de la recent pèrdua de les colònies d'Ultramar.
El manteniment de Porta-Coeli tenia com a base la fortuna personal de Moliner i les contínues campanyes populars que organitzava per a recaptar fons, entre les quals no va dubtar a crear una comparsa d'estudiants amb guitarres i bandurrias i desplaçar-se fins a Madrid, on, com a compte Teodoro Llorente Falcó en les seues Memòries d'un setentó, va demanar audiència a palau i es va presentar amb els seus postulants davant la Reina regent i el Rei xiquet Alfons XIII. També va editar segells d'ajuda i va demanar subscripcions als obrers valencians. En 1909 va demanar la creació d'un Ministeri de Sanitat independent, idea que també va ser desestimada. el 21 de gener de 1915, després d'una lluita contra corrent en defensa dels malalts pobres i la dignificació de l'ensenyament i la sanitat pública, moria a Madrid. Francisco Moliner, reconegut per uns i criticat per uns altres. València, no obstant això, ha sabut gratificar la seua tenacitat i la seua grandesa humana dedicant-li un carrer al costat de l'actual Hospital Clínic i un dels escassos monuments que poden enorgullir-la per la bellesa de la seua factura. Aquest va ser dissenyat en 1919 per l'arquitecte Antoni Flórez i realitzat per l'escultor José Capuz.
José Capuz Mamano
(València, 29 d'agosto de 1884 - Madrid, 9 de març de 1964)
Va ser un escultor espanyol. Doctor Francisco Moliner, València 1919 (Es pot posar hipervínculos a l'estàtua ) estant situat en el passeig de l'Albereda. En el centre apareix la figura de Moliner, revestit amb la toga universitària. A banda i banda li flanquegen dues matrones que simbolitzen l'amor i la ciència.
Miguel Hernández Gilabert (Orihuela, 30 de octubre de 1910 - Alicant, 28 de març de 1942) va ser
"Pot ser que ací s'acabe el que he vingut a dir el meu període de "turisme carcerari". D'alguna manera afectuosa, poètica i humil havia de cridar a aquesta vida meua d'anar portat d'una presó a una altra perquè Josefina no s'ho prenguera com la major de les desgràcies. Bastant desgraciada és la seua pròpia existència amb mi perquè a més jo vinga amargant-li-la encara més amb *llantinas indecents per mancar de llibertat. Aquesta residència meua d'ara no és pròpiament una presó encara que jo continue sent un pres, sinó que, a la fi, m'han traslladat al sanatori per a tuberculosos de Porta Coeli, a València. Ara tinc 31 anys complits (1941), dels quals he passat els tres últims en un total de 8 centres dels així coneguts com a penitenciaris, més els dies de retenció a Albacete en el meu últim recorregut. Però pot ser que ací acabe ja aquest deambular insomne.
Quan puga posar-me a escriure ho faré cap endarrere, començant amb el dia que em van traslladar des de la infermeria d'Alacant a l'hospital per a tuberculosos de Porta Coeli a València. Això va ser tan sols fa uns dies, no sé quants amb exactitud, hauria de preguntar-li-ho a Josefina, però no importa. El que sentia dir a través de la febre i de la tos, a través de la meua seminconscient voluntat, era que ja el meu cos no arribaria viu. Llavors, pese al malestar del viatge, jo em vaig sentir segur, i lluitant per escampar de la meua inconsciència les paraules dels infermers i capellans que anunciaven l'impossible, vaig reconéixer que encara no estava mort perquè sentia la frescor del camp entrar per les finestretes i perquè vaig sentir que el xofer li va dir a Josefina: «Ací tinc més draps per si els necessita per a continuar netejant».
Llavors vaig comprendre que ja no em moria, que no estava disposat a desaprofitar aquesta ocasió que em va arribar, encara que tard, d'una presó a una altra però per la carretera. Vaig notar que recuperava un fluid de força i vaig poder dir-li: «!Ai, filla, Josefina, que desgraciada eres!» Ella s'ho va prendre com un greuge, com una ofensa a la seua fortalesa de dona estragada però forta i es va netejar les llàgrimes. Es va netejar les llàgrimes amb resolució de llauradora orgullosa, em va besar suaument en el front i ja no l'he tornada a veure plorar mai més. No sé encara quants dies porte ací, però ara estic flojet, encara em trobe malalt, una cosa desconcertada per la revivisencia. Són les deu i mitja d'un matí de llums malves que es van ampliant cap al blau del migdia valencià. Josefina, no sé com haurà pogut comprar-ho, m'ha portat un rellotge, el més semblant al qual em va regalar Vicente per a les meues noces i vaig haver de vendre en aquell poblet de Portugal per a poder continuar vivint. M'ho va posar en la nina i em sent feliç en mirar-ho. Què sentirà Vicente, en la seua contínua malaltia, en la seua reclusió de monjo bo, quan li arribe de pròpia mà la notícia que podem continuar sent amics i poetes?.
Antonio Abad Lugo Machín,1 conegut com Antonio Machín
(Sagua la Grande, Cuba, 11 de febrer de 1903 - Madrid, Espanya, 4 d'agost de 1977), va ser un cantant cubà de *boleros i de música popular en general. Va basar el seu repertori en la música cubana i la balada romàntica. En la dècada dels 60 va estar visitant el sanatori de *Portacolei del qual tindre'ns una fotografia juntament amb Don Luis de Velasco
Manuel "Manolo" Rivas Barrós (La Coruña, 24 de octobre de 1957) Es un escriptor, poeta, assagista
Es tracta d'una novel·la curta que narra la història d'un amor en temps de guerra entre els personatges de Marisa Mallo, filla d'una família de dretes, i el metge republicà Daniel dona Barca, pres en la presó de Santiago de Compostel·la. La novel·la va ser publicada en 1998, en gallec, per l'editorial Edicións Xerais (ISBN 8497823915) i traduïda al castellà en Alfaguara (ISBN 8420468630), mentre que la pel·lícula va ser estrenada en 2003.la novel·la va guanyar el Premi de la Crítica Espanyola, el Premi de l'Associació d'Escriptors en Llengua Gallega, el Premi Arquebisbe Joan de Sant Clement i el Premi 50 aniversari de la secció belga d'Amnistia Internacional en 2001.
Juan Carlos Claver Cineasta. Va dirigir dues pel·lícules que es van filmar 
en Hospital Dr. Moliner. Sprint especial i " Electroshock" 2006
Carmen Amoraga Toledo (Picanya, 7 de setembre de 1969) és una periodista, política i escriptora espanyola
El temps mentrestant de Carmen Amoraga . Finalista Premi Planeta 2010.
"L'acció transcorre a València (no sempre ha de ser a Madrid o Barcelona), terra de l'autora.María José està en coma a l'hospital. És un "trànsit", un accident (que curiós que també es denomine així als esdeveniments cervell vasculars que poden donar lloc a un infart o a un vessament cerebral en molts casos amb la mateixa conseqüència: el coma).La vida, totes les vides són un cúmul de casualitats, de xicotetes decisions intranscendents que ens poden canviar la vida. «La dona que morirà i no ho sap, o potser sí, es desperta per primera vegada a les set en punt. A aqueixa hora sona el despertador, però ella l'apaga i es dona la volta per a continuar dormint una mica més». (Pàgina 289) Si s'haguera alçat en aqueix moment, si no s'haguera donat la volta per a ficar les coses en el rentavaixella, si no haguera anat per l'autovia en lloc de per el centre, no s'haguera creuat amb Agustí Bayarri, el cotxe del qual saltarà la mitjana de l'autovia per a estavellar-se contra María José. Per l'habitació de l'hospital van passant aquells que la volen, Paco el seu pare, que passa els matins amb ella; Pilar la mare que pateix en silenci amb ella a les vesprades; Marga la seua íntima amiga des de la infància que passa amb ella els vesprades del dimecres; Cleòpatra, la cubana contractada per a passar la nit al costat d'ella; Joaquín el marit, que deambula per l'hospital sense atrevir-se a entrar a l'habitació.
A través de ellos conoceremos la vida de María José, y las suyas propias.
EL TEMPS MENTRESTANT
He de reconéixer que El temps mentrestant ha suposat per a mi una gran sorpresa, perquè el que haguera sigut finalista del Premi Planeta 2010 (el que va guanyar Eduardo Mendoza amb la seua Renyina de gats) no constituïa atractiu ni garantia suficient. Ambdues tenen un punt en comú: una filla s'està morint en un hospital. No revele res amb això, doncs encara que no hages llegida res del llibre, ni tan sols la seua contraportada, ho sabem des de les primeres línies: «La dona que morirà i no ho sap, o potser sí...» (Pàgina 9)
No obstant això el plantejament en tots dos és totalment diferent, doncs mentre que Paula és una exaltació a la vida i l'alegria de viure, El temps mentrestant no gira tant entorn de la mort, sinó sobre com la certesa inevitable de la mort d'un ser estimat, serveix de catarsi per a canviar la vida dels quals un dia la van estimar, els seus pares, la seua amiga íntima i el seu marit.
PERSONATGES
No hi ha cap dubte que amb María José en el centre, des del llit de l'hospital, aquesta és una novel·la coral, en la qual tots els personatges que apareixen tenen la seua pròpia parcel·la i importància:
José Sanchis Grau (Valencia, 19 de juny de 1932 - id., 2 d'agost de 2011)1 Va ser historietista
